És un mem recurrent a internet: tot allò que de petits creiem que resultaria una amenaça real i habitual en la vida adulta. Les arenes movedisses, el triangle de les bermudes, els talls de digestió en banyar-se després en dinar o els taurons —pobres taurons. Tantes hores invertides a témer-los només per a constatar que el perill real són els fons d’inversió, el propietari del pis on vius, els antidisturbis i aquell professor un xic massa simpàtic que et demanava que et quedessis a recollir després de classe.
Els petits plaers també tenien una altra forma en la infantesa. Jo entaforava les nines a dins de les mitges de ma mare i les feia servir com a armes llancívoles, m’arrossegava entre les ortigues fins a tornar-m’hi immune i caçava borinots amb un salabret —petita fera de cabells permanentment esbullats, malles esquinçades i samarreta tacada de xocolata. Dues cicatrius als genolls, adquirides en batalla, completaven el quadre.
També em fascinaven els cucs*. Cucs de seda —delicats cucs coquette que vivien en capses de sabates i s’alimentaven exclusivament de fulles de morera—, i cucs de terra, tant llefiscosos com hipnòtics. Els capturàvem al parc públic que van reconvertir en pati per a l’escola quan van omplir el pati real de barracons. El passatemps consistia a remoure el sotabosc fins a localitzar un cuc, engrapar-lo pel mig i observar com maldava per a escapar-se contraient els anells. Pur delit. Em pregunto si els meus coetanis barcelonins feien el mateix amb paneroles caçades als patis de ciment de les seves escoles de ciutat.
La tardor de 2001, van caure les torres bessones i es va estrenar Amélie. La bíblia dels petits plaers homologats per a senyoretes, convenientment esterilitzats i estetificats. Als onze anys, la pel·lícula em va atrapar completament, amb la mateixa intensitat del rebuig que ara em genera. Amélie, la manic pixie dream girl original, que es delecta en ficar la mà en un sac de cigrons, no protesta mai i només gaudeix del sexe follant amb l’home adequat. Ja sabeu qui vull dir. El noi tímid i callat del fons de la classe. Amélie, innocent i eclèctica, prou extravagant per a resultar entretinguda, sempre suficientment correcta.
Quan el dit assenyala la lluna, el neci es mira el dit, igual que quan el dit assenyala la misogínia el neci es mira l’estètica proto-hipster passada per un filtre sèpia. Jo vaig intentar ser Amélie, com totes, i vaig fracassar estrepitosament, com la majoria. La fantasia masculina projectada a la pantalla era una d’aquelles amenaces reals i ocultes de la vida adulta. Per sort, la maduresa m’ha fet passar les ganes d’emular Amélie. He retornat a models de conducta més propis, com ara els seglars que es rebolquen en la brutícia del sotabosc. Cercant cucs i altres bestioletes. Com canta MGMT, I do miss digging up worms.
*Per casa corria el mític llibre il·lustrat El gusano, ese desconocido, un volum humorístic dedicat a l’exaltació dels cucs en totes les seves formes i manifestacions. Aquest post en reprodueix alguns fragments.