Luigi Mangione és un incel

Problemes de gènere VI: antifa is the new sexy

M'havia proposat escriure sobre les festes, la necessària desconnexió i els bons propòsits de Cap d'Any. En comptes d’això, parlarem de Luigi Mangione. Per si no esteu tan crònicament endollats a la xarxa com jo, Luigi Mangione és el presumpte perpetrador de l’assassinat a trets de Brian Thompson, el CEO de United Healthcare —una de les principals mútues sanitàries de la distopia postcapitalista tecnofeudal preferida de Jordi Graupera, els Estats Units.

Mangione s’ha convertit en el nou heroi d’internet. Per dos motius principals. En primer lloc, perquè, com a responsable últim de les polítiques de la mútua que dirigia, Brian Thompson és el causant indirecte de centenars de morts per manca d’assistència sanitària en un país on la sanitat pública és pràcticament inexistent. A tall d’exemple, durant el mandat de Thompson com a CEO el percentatge de peticions d’assistència sanitària no urgent denegades per United Healthcare va passar del 9% al 2019 al gairebé 23% al 2022. Deny, defend, depose, les tres paraules repetides com un mantra per les mútues i gravades en les tres bales que van matar Thompson. Un sistema que no només no castiga sinó que premia els responsables de tant sofriment és un sistema assassí per disseny. I, en part gràcies a Mangione, cada cop més gent se n’està adonant.

El segon motiu és que, diguem-ho, Luigi Mangione està molt bo. Molts americans podien tenir motius per a cosir a trets al CEO de United Healthcare, però Luigi Mangione té dues coses que ells no tenen: privilegis —sent un home blanc, cis, de classe benestant i educat en les millors universitats dels EUA —i uns abdominals que podrien haver estat cisellats pel mateix Gian Lorenzo Bernini amb un atac de fogots. El públic no només l’ha rebut amb simpatia, sinó que la xarxa sencera sospira per les celles de l’italoamericà més sexi des que Al Pacino era jove. Ens podríem preguntar que hauria passat si Mangione hagués sigut negre. O àrab. I, probablement, encertaríem la resposta. També dubto que les mostres d’afecte digital haguessin sigut tantes si fos un home gras. O pobre. Però Mangione, un bombó blanc sortit de Princeton, és el tipus d’heroi amb el qual una majoria dels internautes està disposada a empatitzar.

Per què dic, llavors, que Luigi Mangione és un incel? Anem a pams. Pel que sembla, Mangione patia una lesió crònica a la columna vertebral que li provocava dolor i li impedia mantenir relacions sexuals. Dic pel que sembla perquè l’home que ho va dir a la premsa figura com a former landlord, i és com a mínim estrany que el propietari del pis on vius tingui aquesta informació. Però no és inversemblant que una lesió com la de Mangione limiti o dificulti molt el sexe amb altres persones, per tant, de moment prendrem la dada com a vàlida. Mangione és, segons sembla, involuntàriament cèlibe. És a dir, incel en el sentit literal —i original —del terme. Malgrat això, internet ha evitat referir-s’hi d’aquesta manera —no seria moralment just relacionar Mangione amb un moviment que actualment és sinònim de misogínia extrema i racisme exacerbat i que ha tingut tantes conseqüències violentes i mortals contra persones innocents (persones que no són el CEO de United Healthcare, s'entén).

Però m’interessa aprofundir en el paral·lelisme. No m’és possible explicar detalladament la ideologia incel en aquest post —si hi voleu aprofundir, us recomano un cop més el llibre Leia, Rihanna i Trump de Proyecto Una o aquest fantàstic vídeo de la Contrapoints —però ho intentaré resumir. Els incels són homes involuntàriament cèlibes —és a dir, que voldrien tenir relacions sexuals, però no en tenen —i que, simplificant, creuen que això passa perquè:

1) Els seus trets físics els assignen de manera immutable i determinista un lloc baix en l’escala de valor dels mascles, tal com diu “la biologia” (en una concepció diametralment errònia de la biologia).

2) Aquest lloc baix fa que les dones —ells diuen femelles —no els “seleccionin” per a tenir-hi relacions sexuals.

Aquestes dues premisses, inqüestionables en el món incel, s’acaben derivant en un immens odi i ressentiment cap a les dones. Les dones són, segons la seva lògica, culpables de la seva condició incel i objecte d’una descomunal set de venjança que s’acaba manifestant en tota mena de violència, des dels habituals casos de ciberassetjament fins a assassinats massius en escoles i d’altres espais públics.

No obstant el deliri incel, quins són els motius reals que una persona que vulgui tenir relacions sexuals no pugui? Un motiu central són els sistemes d’opressió que operen sobre els cossos, fent que alguns siguin llegits com a no desitjables o no aptes com a parella sexual. Explicat en termes senzills, si el patriarcat indica que els homes han de ser alts per a ser considerats prou masculins la causa que els homes baixos lliguin menys és el patriarcat. Però el motiu clau en el cas de Mangione no és el fet que sigui poc desitjable segons la lògica patriarcal —com s’ha ocupat de fer notar mig internet —, sinó una malaltia invalidant.

Heus aquí el quid de la qüestió. Luigi Mangione és un incel, però un que va saber identificar el motiu real del seu celibat involuntari: la impossibilitat d’accedir a un tractament per al dolor crònic d’esquena que li impedeix tenir relacions sexuals. No és, com pot semblar, un tema menor. La denegació d’assistència sanitària a tants milions de persones als Estats Units provoca morts, però també malalts crònics amb malalties tractables que moltes vegades viuen amb dolor i veuen disminuïda la seva qualitat de vida. El deny, defend depose de les mútues és un atac contra la vida digna.

No crec que Mangione hagi encetat la tendència d’assassinar els CEOs de les multinacionals que ens aixafen sistemàticament la bota contra el clatell. Però sí que espero que ens faci reflexionar. Sobre la importància de defensar una sanitat pública que, al nostre país, recula a marxes forçades. Sobre l’origen dels problemes sistèmics que ens amarguen la vida. En definitiva, que ens torni a tots una mica més anticapitalistes. Sobretot als americans, que els fa falta.

Bones festes i que Sant Luigi Mangione ens beneeixi.