“La stanza si accende, è quasi mattino
C'è sempre una penna sul comodino”
Caparezza – China town
Amb aquests versos, fràgils i rodons com una bombolla de sabó, arriba el clímax de la cançó China town, una preciosa oda a la poesia composta pel raper italià Caparezza —geni i figura. Al cap i a la fi, escriure era això. Caparezza explora la pulsió, la inevitable cremor a l’entranya que el fa perdre hores de son després d’un concert per a enfilar el següent vers, la següent tornada, retornant una vegada i una altra a china town —a la ciutat de tinta, en el joc de paraules entre l’italià i l’anglès que dona nom a la cançó. Non è la fede che ha cambiato la mia vita ma l'inchiostro / Che guida le mie dita, la mia mano, il polso. Una habitació en la penombra, un bolígraf —potser un ordinador portàtil, sacrificant la deliciosa materialitat de la tinta per la practicitat de l’eina informàtica —i la calma de l’albada.
Escriure no és una aesthetic, per més que les xarxes socials s’entossudeixin a romantitzar la literatura en imatges de colors pastel, amb pàgines en sèpia i subratlladors organitzats cromàticament. Caparezza escriu des de les trinxeres d’una Puglia castigada per la precarietat, el turisme de masses i el canvi climàtic. Com tants poetes, canalitza la ràbia encadenant una paraula rere una altra, trobant consol en la catarsi de la cadència cacofònica que sap elaborar tan bé.
Al llibre Alta cultura descafeinada. Situacionismo low cost y otras escenas del arte en el cambio de siglo, Alberto Santamaría retrata de manera crua i magistral els efectes de la fagocitosi de l’estètica de l’art reivindicatiu per part del capitalisme tardà. És encara possible una subversió autèntica, en una indústria profundament corrompuda per la mercantilització de la producció artística? O només imitar-ne els motius, buits de significat polític? Santamaría se centra en la pintura i l’art plàstic, però crec que les seves reflexions es poden aplicar també al món de la literatura.
No pretenc donar una resposta a les encertades preguntes que planteja Santamaría, però sí que m’agradaria esbossar un possible camí, un punt de fuga inspirat en les lletres incisives de Caparezza. Cal recordar que l’art, en essència, una passió humana. Les condicions materials dificulten, o fins i tot impedeixen, la concreció de l’expressió artística. Però, tanmateix, brolla arreu. Una alumna que arrenca a cantar cobla, un gargot en una llibreta abandonada, un blog perdut en la immensitat de la xarxa. És en aquests petits brots on rau la potència de l’art. Comunitats marginals de gent corrent que forceja contra el jou de la productivitat obligada. Contra el situacionisme low cost, art de batalla, quilòmetre zero, des de i per a la comunitat més immediata.
Escric des del sofà, des del terrat comunitari del meu edifici, en una aula buida a les hores mortes entre classes, a la cafeteria de confiança del meu barri (mai en una cadena d’aquestes que són un càncer al teixit urbà). Escric gairebé sempre en xandall —perquè vaig, gairebé sempre, en xandall, amb els cabells recollits en un monyo i asseguda en postures que em passaran factura a la llarga. Escric escoltant DnB o dubstep a tot volum com si fos una techbro de Silicon Valley amb un sou anual de sis xifres. Escric perquè m’apassiona i perquè em cremen els dits si no ho faig. Al cap i a la fi, escriure era això.